Periodistes ...

Els periodistes són especialistes d'escriure sobre temes que no en saben i, per tenir clic, d'exagerar el significat de les notícies.

Aquest matí he vist una notícia que explicava que algú que emprava OpenClaw havia demanat al seu agent que l'apuntés a pilates. L'agent d'IA va veure que la classe era plena. Però enlloc d'avisar al seu amo, va veure que la web tenia un fall de seguretat, que va explotar per donar de baixa la classe d'algú altre per donar d'alta al seu amo. Evidentment, sense explicar res al seu amo.

El periodista després passava a fer una reflexió pseudofilosòfica sobre la fi del món a la que ens porta la IA. No ho penso enllaçar perquè no vull donar-li corda. La notícia és una bestieses. Això va passar segurament, però no és gaire trascendental. OpenClaw és IA mal implementada, sense guardaraïls. Això no és notícia, ja ho sabem tots. La IA no té consciència, no pensa, actua i ja està. On és la novetat? La gran majoria de serveis d'IA limiten molt l'acció dels agents, per aquesta mateixa raó.

És estiu, cal omplir el diari i OpenClaw sempre ens donarà bones excuses per escriure "profunds" articles sobre la immoralitat de la IA.

Potser això no és veritat, el compte és de propaganda, però la idea de que l'Iran ha bombardejat bases americanes amb mitjans low tech (sense GPS, sense ràdio, només mapes de paper) em recorda molt a Battlestar Gallactica.

Entendre les sobreexcitabilitats de Dabrowski per educar millor als nostres fills i comprendre'ns a nosaltres en famílies neurodivergents

El capítol 3 del llibre "Living with intensity", capítol escrit per Susan Daniels i Elizabeth Meckstroth, tracta sobre com tenir en compte les sobreexcitabilitats (de Drabowski) dels nens amb altes capacitats.

Pel que veig, la literatura de les altes capacitats s'ha apropiat molt de les sobreexcitabilitats, però penso aquestes no són només rellevants per a persones amb altes capacitats. A la meva família hi ha persones amb altes capacitats diagnosticades, també amb TEA (jo mateix, de moment) i tot el que s'explica en aquest capítol em sembla molt rellevant per a l'educació de nens amb altes capacitats, però també per a nens amb altres neurodivergències. Ja sabeu que penso que el solapament entre altes capacitats, TEA, TDAH, i d'altres neurodivergències és elevat, malgrat cadascún d'aquests "trastorns" sigui diferent als altres. Els podríem englobar en l'espectre neurodivergent, i les sobreexcitabilitats formen part de tot aquest ampli espectre, com escrivia ahir, però no l'expliquen tot, ni molt menys.

Dit això, llegir el capítol m'ha ajudat molt. En primer lloc, perquè totes les particularitats que vivim a la nostra família, estan ben documentades. No és que "estiguem fent alguna cosa malament", al contrari, som d'una manera molt ben documentada a la literatura i les nostres "excentricitats" o "anomalies" o "diferències" són quelcom molt ben entès i classificat. No es tracta d'un error. Així doncs, tranquils: res nou sota el sol.

Per l'altra banda, veig que l'educació que estem donant als nostres fills ja va en la línia del que proposen els especialistes: comprendre, acompanyar, acomodar, ensenyar a modular i regular, però no suprimir ni reprimir. Això m'alegra molt i el mèrit és en gran part de la meva dona que té una mirada molt assenyada i molt pacient per a aquestes coses, malgrat no ha llegit la quantitat de llibres que he llegit jo sobre aquests temes. La meva visió original era més caricatural i simplista. La de la meva dona més complexa i pacient. Està molt bé que la meva dona vingui, de sèrie, amb el coneixement que jo he d'adquirir a través dels llibres. Què faríem, en aquest i tants d'altres àmbits sense les nostres mares i dones!

Estic content. Costa molt trobar llibres sensats en aquesta temàtica (hi ha una gran inundació d'autoajuda, pseudocientífica, pseudoespiritual) i aquest, de moment, sembla força sensat i em dóna un marc de pensament, el de les sobreexcitabilitats de Dabrowski, que em serveix per a mi, com a individu neurodivergent, i també em serveix per a ser millor pare de nens neurodivergents. De moment, us recomano el llibre si sou una família amb membres de l'espectre.

⚫⚪
⚪⚫

El meu fill i jo estem aprenent a jugar al Go en paral·lel. Ell té 13 anys. Jo 45. No hi ha manera de guanyar. És tan frustrant! La seva neuroplasticitat és tan superior!

🌡️El problema de la calor comença a ser preocupant. On jo estiuejo, quan jo era petit, passàvem els estius amb tot obert, ara tot tancat i l'aire condicionat posat. Fa una pena. Avui he anat a fer paddle surf a mar obert. He estat una hora. He passat molta calor, tanta que pensava que tindria problemes perquè el cos no refrigerava. Eren les 19:00. 😰

Estic llegint sobre la teoria de la desintegració positiva de Dabrowski

Estic llegint el llibre "Living with intensity : emotional development of gifted children, adolescents, and adults" de Susan Daniels & Michael Piechowsky. És un llibre sobre la teoria de Dabrowski de la desintegració positiva i també de les sobreexcitabilitats. Aquest llibre m'intriga. Ara estic llegint el segon capítol i em recorda molt llibres sobre el progrés espiritual. És una mena de versió laica de la literatura espiritual i, fins i tot, mística. Dabrowski era polonès i, per tant, devia estar al dia de la visió catòlica del món.

Ho deixo anotat aquí per tal que en quedi constància, per si més endavant vull comentar més la teoria de Dabrowski.

Your rainforest mind, de Paula Prober, un llibre que no val res

Avui he llegit el 25% del llibre "Your Rainforest Mind: A Guide to the Well-Being of Gifted Adults and Youth", de Paula Prober, i n'he fullejat la resta. No val res. És el típic llibre d'autoajuda que es pot resumir en un articlet de bons consells construit amb els resums finals de cada capítol.

El llibre introdueix un nou concepte, perquè si no inventes una nova etiqueta no ets ningú: the rainforest mind, que ve a ser, la ment d'una persona amb altes capacitats, PAS i/o un cert autisme. Una nova etiqueta que afegeix complexitat en un món on ja és difícil classificar a les persones, perquè no hi ha mesures vertaderament objectives.

Jo he arribat a la conclusió de que cal anar molt ne compte amb aquestes diagnosis que van més enllà dels trastorns clàssics que es diagnostiquen quan hi ha vertaders problemes psiquiàtrics. Ja és prou difícil diagnosticar vertaders trastorns que afecten estructuralment la vida de les persones, com per anar afegint capes i capes de noves diagnosis (RFM, PAS, ...).

Tot i això, també és cert que aquestes etiquetes poden servir a moltes persones per anar donant sentit a la seva vida. Per exemple, la Bea Sánchez sol dir que la majoria de persones que s'identifiquen com a PAS acaben amb diagnosis d'autisme. Al final, un és autista si està dues sigmes més enllà de la mitjana de la població en un cert test, les persones PAS són les que estan, per exemple, més enllà d'una sigma. Però d'aquestes persones les úniques que van donant voltes i voltes al tema són les que tenen problemes reals, que són les autistes i necessiten suport. Per això, el PAS acaba essent la porta d'entrada a l'autisme i ajuda a assumir aquesta nova realitat. Jo vaig passar per aquesta fase.

A part d'això el llibre desborda de pseudociència budista-energètica, per dir-ho d'alguna manera, tan comuna a Oregón, on viu l'autora del llibre. Vaig començar el llibre perquè el recomanava la Bea Sánchez i perquè parla de les sobreecitabilitats de Drabowsky (al final només en un parell de paràgrafs, més curt hauria estat anar a la Viquipèdia), un tema que em pica la curiositat, però sobre el qual encara no en sé gens i no tinc clar si és científicament sòlid (segurament no ho és).