Els periodistes són especialistes d'escriure sobre temes que no en saben i, per tenir clic, d'exagerar el significat de les notícies.

Aquest matí he vist una notícia que explicava que algú que emprava OpenClaw havia demanat al seu agent que l'apuntés a pilates. L'agent d'IA va veure que la classe era plena. Però enlloc d'avisar al seu amo, va veure que la web tenia un fall de seguretat, que va explotar per donar de baixa la classe d'algú altre per donar d'alta al seu amo. Evidentment, sense explicar res al seu amo.

El periodista després passava a fer una reflexió pseudofilosòfica sobre la fi del món a la que ens porta la IA. No ho penso enllaçar perquè no vull donar-li corda. La notícia és una bestieses. Això va passar segurament, però no és gaire trascendental. OpenClaw és IA mal implementada, sense guardaraïls. Això no és notícia, ja ho sabem tots. La IA no té consciència, no pensa, actua i ja està. On és la novetat? La gran majoria de serveis d'IA limiten molt l'acció dels agents, per aquesta mateixa raó.

És estiu, cal omplir el diari i OpenClaw sempre ens donarà bones excuses per escriure "profunds" articles sobre la immoralitat de la IA.

El capítol 3 del llibre "Living with intensity", capítol escrit per Susan Daniels i Elizabeth Meckstroth, tracta sobre com tenir en compte les sobreexcitabilitats (de Drabowski) dels nens amb altes capacitats.

Pel que veig, la literatura de les altes capacitats s'ha apropiat molt de les sobreexcitabilitats, però penso aquestes no són només rellevants per a persones amb altes capacitats. A la meva família hi ha persones amb altes capacitats diagnosticades, també amb TEA (jo mateix, de moment) i tot el que s'explica en aquest capítol em sembla molt rellevant per a l'educació de nens amb altes capacitats, però també per a nens amb altres neurodivergències. Ja sabeu que penso que el solapament entre altes capacitats, TEA, TDAH, i d'altres neurodivergències és elevat, malgrat cadascún d'aquests "trastorns" sigui diferent als altres. Els podríem englobar en l'espectre neurodivergent, i les sobreexcitabilitats formen part de tot aquest ampli espectre, com escrivia ahir, però no l'expliquen tot, ni molt menys.

Dit això, llegir el capítol m'ha ajudat molt. En primer lloc, perquè totes les particularitats que vivim a la nostra família, estan ben documentades. No és que "estiguem fent alguna cosa malament", al contrari, som d'una manera molt ben documentada a la literatura i les nostres "excentricitats" o "anomalies" o "diferències" són quelcom molt ben entès i classificat. No es tracta d'un error. Així doncs, tranquils: res nou sota el sol.

Per l'altra banda, veig que l'educació que estem donant als nostres fills ja va en la línia del que proposen els especialistes: comprendre, acompanyar, acomodar, ensenyar a modular i regular, però no suprimir ni reprimir. Això m'alegra molt i el mèrit és en gran part de la meva dona que té una mirada molt assenyada i molt pacient per a aquestes coses, malgrat no ha llegit la quantitat de llibres que he llegit jo sobre aquests temes. La meva visió original era més caricatural i simplista. La de la meva dona més complexa i pacient. Està molt bé que la meva dona vingui, de sèrie, amb el coneixement que jo he d'adquirir a través dels llibres. Què faríem, en aquest i tants d'altres àmbits sense les nostres mares i dones!

Estic content. Costa molt trobar llibres sensats en aquesta temàtica (hi ha una gran inundació d'autoajuda, pseudocientífica, pseudoespiritual) i aquest, de moment, sembla força sensat i em dóna un marc de pensament, el de les sobreexcitabilitats de Dabrowski, que em serveix per a mi, com a individu neurodivergent, i també em serveix per a ser millor pare de nens neurodivergents. De moment, us recomano el llibre si sou una família amb membres de l'espectre.

El meu fill i jo estem aprenent a jugar al Go en paral·lel. Ell té 13 anys. Jo 45. No hi ha manera de guanyar. És tan frustrant! La seva neuroplasticitat és tan superior!

Estic llegint el llibre "Living with intensity : emotional development of gifted children, adolescents, and adults" de Susan Daniels & Michael Piechowsky. És un llibre sobre la teoria de Dabrowski de la desintegració positiva i també de les sobreexcitabilitats. Aquest llibre m'intriga. Ara estic llegint el segon capítol i em recorda molt llibres sobre el progrés espiritual. És una mena de versió laica de la literatura espiritual i, fins i tot, mística. Dabrowski era polonès i, per tant, devia estar al dia de la visió catòlica del món.

Ho deixo anotat aquí per tal que en quedi constància, per si més endavant vull comentar més la teoria de Dabrowski.

Avui he llegit el 25% del llibre "Your Rainforest Mind: A Guide to the Well-Being of Gifted Adults and Youth", de Paula Prober, i n'he fullejat la resta. No val res. És el típic llibre d'autoajuda que es pot resumir en un articlet de bons consells construit amb els resums finals de cada capítol.

El llibre introdueix un nou concepte, perquè si no inventes una nova etiqueta no ets ningú: the rainforest mind, que ve a ser, la ment d'una persona amb altes capacitats, PAS i/o un cert autisme. Una nova etiqueta que afegeix complexitat en un món on ja és difícil classificar a les persones, perquè no hi ha mesures vertaderament objectives.

Jo he arribat a la conclusió de que cal anar molt ne compte amb aquestes diagnosis que van més enllà dels trastorns clàssics que es diagnostiquen quan hi ha vertaders problemes psiquiàtrics. Ja és prou difícil diagnosticar vertaders trastorns que afecten estructuralment la vida de les persones, com per anar afegint capes i capes de noves diagnosis (RFM, PAS, ...).

Tot i això, també és cert que aquestes etiquetes poden servir a moltes persones per anar donant sentit a la seva vida. Per exemple, la Bea Sánchez sol dir que la majoria de persones que s'identifiquen com a PAS acaben amb diagnosis d'autisme. Al final, un és autista si està dues sigmes més enllà de la mitjana de la població en un cert test, les persones PAS són les que estan, per exemple, més enllà d'una sigma. Però d'aquestes persones les úniques que van donant voltes i voltes al tema són les que tenen problemes reals, que són les autistes i necessiten suport. Per això, el PAS acaba essent la porta d'entrada a l'autisme i ajuda a assumir aquesta nova realitat. Jo vaig passar per aquesta fase.

A part d'això el llibre desborda de pseudociència budista-energètica, per dir-ho d'alguna manera, tan comuna a Oregón, on viu l'autora del llibre. Vaig començar el llibre perquè el recomanava la Bea Sánchez i perquè parla de les sobreecitabilitats de Drabowsky (al final només en un parell de paràgrafs, més curt hauria estat anar a la Viquipèdia), un tema que em pica la curiositat, però sobre el qual encara no en sé gens i no tinc clar si és científicament sòlid (segurament no ho és).

Les coses polítiques del país evolucionen en un sentit insospitat, d’un interès creixent. Fins ara semblava que tot el forcejar social es reduïa a una petició de millorament de les coses administratives. I més aviat es torna tot emotiu. És molt possible que alguns mesos enrere la gent s’hagués acontentat amb una reforma administrativa. Ara ens trobem molt més enllà i la velocitat del moviment augmenta a simple vista.

Josep Pla. El Quadern Gris.

Qualsevol diria que Pla parla del Procés.

Ara volia anar a fer una volta en bici amb els fills, però ho he descartat només sortir per la porta de casa.

Els estius actuals són terribles. A l'hivern, poc anar en bicicleta, fins i tot quan neva. Només m'he de tapar. A l'estiu assolim un límit biològic.

És una llàstima, la veritat.

Trump’s plan is a war between Syria and Lebanon, with Jolani taking the lead in combat against Hezbollah.

He claims that the Syrian president has already accepted this task. It would then remain for Israel to withdraw its troops from the occupation it maintains in Syria and southern Lebanon.

The result of this would be Hezbollah and other Shiite militias operating in Syria starting a war, eliminating any chance of stability in Syria and keeping the Syrian army so occupied internally that it would have no means to advance on the front against Hezbollah, even with generous payments in dollars.

For Israel, this situation would create multiple conflicts on its borders, expanding destabilization into a war that is very difficult to win.

Patricia Marins

O sigui, la solució que té en Trump amb el Líban és una guerra entre Al Qaeda (el que representa el president sirià ara mateix) i Hesbol·là, tenint en compte que Israel va destruir el que quedava de l'exèrcit sirià quan va caure el president Assad. Això serà una terrible guerra d'odi sectari, un guerra interminable.

Està com un llum.

El petit poble on van a l'escola els meus fills (~4000 habitants) té encara una estelada a l'entrada i en diversos punts estratègics del poble. És un poble dominat per Junts i molt indepe. O això jo pensava.

Aquí, per les festes, fan una mena de rua de carnaval amb guerra de confeti. Dues comparses van anar del mundial i entre els membres de les comparses, que havien d'anar vestits de les seleccions, la majoria anava amb camisetes de la selecció espanyola. Al mateix temps, sento cada cop més comentaris en favor de Vox, no tants sobre Aliança.

Aquest país que abans era indepe, ara està emocionat amb la "roja" i amb l'extrema dreta espanyola.

Realment és mal d'entendre. O potser no tant.

Sigui com sigui, amb Delta Chat no hi va Chat Control que valgui i, si es posa lletja la cosa, muntaré el meu propi chat relay.

Estic escanejant una Moleskine de 2011. És un dietari. Hi estic trobant textos molt bonics, bons records ben escrits. Val la pena preservar-ho.

Ho escanejo amb l'app de Google Drive (és molt eficaç). Després ho transcriuré amb Gemini hi ho inclouré al meu diari digital. Tot junt.

Hi ha tants llibres potencials en els meus diaris. Però tinc tan poc temps i tan poca visió per a realitzar-ho!

Ara ja només cal que inventin l'espray del Dr. Bacterio per fer-les créixer i revolucionar la guerra.

De nou, un artcile escrit amb IA, però extremadament útil. Està molt bé poder configurar aquestes coses amb IA, manualment no ho hauria fet mai.

Quan muntes Google Drive a Linux mitjançant rclone, els fitxers natius de Google (Docs, Sheets, Slides) solen aparèixer com a fitxers buits de 0 bytes que no es poden editar en local ni s'obren correctament.

Una alternativa excel·lent és indicar a rclone que exporti aquests documents natius com a enllaços web afegint l'opció --drive-export-formats url al servei de muntatge. D'aquesta manera, documents com Tasques es converteixen en fitxers .url locals que contenen l'enllaç directe a la web de Google.

No obstant, per defecte, els gestors de fitxers de Linux (com Nautilus o Dolphin) intentaran obrir aquests fitxers .url com si fossin text pla, mostrant-nos el codi intern en lloc d'obrir el navegador.

Per solucionar-ho i fer que s'obrin directament al navegador de forma nativa en fer-hi doble clic, hem creat una associació MIME al sistema:

1. Crear l'script de llançament:

Hem desat un script a ~/personal/scripts/general/open-url-file.sh que llegeix el fitxer, extreu l'enllaç de la línia URL= i el llança utilitzant xdg-open:

```bash

#!/bin/bash

file="$1"

url=$(grep -i "^URL=" "$file" | head -n 1 | cut -d= -f2- | tr -d '\r')

[ -n "$url" ] && xdg-open "$url"

```

1. Crear l'entrada d'escriptori (.desktop):

Hem registrat l'script com una aplicació del sistema a ~/.local/share/applications/url-handler.desktop:

```ini

[Desktop Entry]

Name=URL Shortcut Opener

Exec=/home/pquintana/personal/scripts/general/open-url-file.sh %f

Type=Application

MimeType=application/x-mswinurl;

NoDisplay=true

```

1. Associar el tipus MIME:

Finalment, hem configurat el sistema perquè utilitzi aquesta entrada per defecte per al tipus de fitxer application/x-mswinurl (que és com Linux identifica els fitxers .url):

```bash

update-desktop-database ~/.local/share/applications/

xdg-mime default url-handler.desktop application/x-mswinurl

```

Amb aquesta configuració, la integració és transparent: fas doble clic a Tasques.url al teu gestor de fitxers i s'obre instantàniament al navegador web a la pàgina de Google Sheets.

Advertència: aquest article reflecteix la meva configuració de Google Drive i One Drive a Ubuntu. La configuració ha estat feta amb ajuda d'IA i l'article també ha estat escrit amb ajuda d'IA, però dono fe de que funciona molt bé la meva configuració.

Avui en dia, fer servir Linux a l'escriptori és una experiència fantàstica: tenim sistemes ràpids, segurs i aplicacions de tot tipus (incloses les PWA de Microsoft o Google). Tanmateix, encara hi ha un gran punt de fricció per als usuaris menys tècnics: la sincronització amb serveis com Google Drive, OneDrive o Dropbox.

Mentre que a Windows o macOS l'usuari només ha de descarregar un client oficial, fer clic i començar a treballar, a Linux ens trobem sovint triant entre clients de pagament, configuracions complexes de terminal o integracions natives que, per defecte, funcionen extremadament lentes.

La solució a aquest problema ja existeix, es diu rclone, però falta que les distribucions (com Ubuntu) el bordin amb una interfície gràfica senzilla i, sobretot, amb uns valors per defecte intel·ligents.

rclone és la navalla suïssa de l'emmagatzematge al núvol per a Linux. És increïblement eficient, compatible amb pràcticament qualsevol proveïdor i molt estable. Però és una eina de línia de comandes (CLI).

Exigir a un usuari comú que configuri fitxers a ~/.config/rclone/rclone.conf i creï serveis de systemd per muntar els seus discs no és realista. El que necessitem és una interfície gràfica (GUI) integrada al sistema on només hagis d'introduir les teves credencials, i que per sota ho configuri tot de forma òptima.

I aquí és on entren els valors de configuració (defaults), la clau perquè l'experiència no sigui frustrant.

Quan muntem un disc al núvol amb rclone o amb sistemes natius com GNOME Online Accounts, la configuració predeterminada sol ser "mandrosa" (lazy loading). Això provoca dos grans problemes:

1. Navegació lenta: Cada vegada que fas clic a una carpeta, el sistema ha de preguntar en temps real al servidor de Google o Microsoft quins fitxers hi ha. Això es tradueix en esperes de 2 o 3 segons per a cada carpeta.

2. Fitxers no disponibles: Si intentes obrir un fitxer pesat o editar-lo en local, pot fallar o anar a batzegades perquè el sistema no l'ha descarregat prèviament.

Perquè la integració al núvol a Linux sembli realment local i instantània, qualsevol integració hauria d'aplicar de sèrie la següent recepta:

1. Memòria cau de fitxers robusta (--vfs-cache-mode full):

En lloc de llegir directament del núvol, qualsevol lectura o escriptura es fa en un disc local virtual. Això garanteix compatibilitat al 100% amb qualsevol programa d'ofimàtica o editor de codi, escrivint els canvis en segon pla.

1. Memòria cau de directori a llarg termini (--dir-cache-time 72h):

En lloc d'oblidar l'estructura de carpetes al cap de pocs minuts, l'hem de mantenir en memòria durant dies. Així, navegar per les carpetes és instantani.

1. Pre-escalfament diari (Warmup & Pre-fetch):

Aquesta és la peça clau. Un servei en segon pla (com un temporitzador diari) hauria de:

* Actualitzar l'arbre de fitxers: Executar un refresc automàtic (vfs/refresh) un cop al dia per tenir tota l'estructura en memòria abans que comencem a treballar.

* Descarregar fitxers recents: Detectar quins fitxers s'han modificat en les darreres 24 hores (mitjançant rclone lsf --max-age 24h) i descarregar-ne el contingut en segon pla a la memòria cau local.

Si les distribucions Linux muntessin aquesta estructura per defecte de manera gràfica, la integració amb Google Drive o OneDrive seria fins i tot millor que la de Windows o macOS, ja que no consumirien recursos excessius de memòria RAM de fons amb clients pesats i oferirien la mateixa velocitat d'accés instantani.

L'experiència local amb fitxers al núvol no ha de ser un luxe exclusiu de qui sap configurar scripts al terminal; ha de ser el nou estàndard de l'escriptori Linux.

L'experiència del software és molt bona. Ubuntu avui en dia és un sistema molt polit i moltes coses van molt millor que amb Windows. I amb FlatHub hi ha un ecosistema molt bo d'aplicacions. Llàstima que Ubuntu encara estigui amb els snaps i no amb flatpak. Però, en tot cas, no envejo res dels que encara van amb Windows o macOS.

Avui en dia, treballar amb Linux és una meravella. No em falta res, ho tinc tot, fins i tot les apps de Microsoft (via PWA). Una altra peça important són els serveis de sincronització de fitxers. Configurar-los és fàcil.

En aquesta nota no explicaré com es configura cada servei amb rclone. Simplement, explico com he creat i configurat el servei de systemd per tal que funcionin bé, sense fer res.

Configuració de OneDrive i Google Drive amb rclone i memòria cau VFS

[2026-06-26 16:15]

He configurat serveis de systemd d'usuari per muntar tant el OneDrive com el Google Drive mitjançant rclone amb una memòria cau activa de 15 GB cadascun.

Serveis i Rutes

• OneDrive:

- Servei: ~/.config/systemd/user/rclone-onedrive.service

- Punt de muntatge: ~/OneDrive

• Google Drive:

- Servei: ~/.config/systemd/user/rclone-gdrive.service (configuració de rclone: gdrive:)

- Punt de muntatge: ~/GoogleDrive

Opcions de rendiment utilitzades (idèntiques per a ambdós serveis)

La configuració utilitza les següents opcions per optimitzar el rendiment i emmagatzemar els fitxers més recents de forma local:

• --vfs-cache-mode full: Habilita la memòria cau completa per a lectura i escriptura, assegurant compatibilitat total amb les aplicacions locals.

• --vfs-cache-max-size 15G: Limita la memòria cau local a un màxim de 15 GB (eliminant els fitxers menys utilitzats per mantenir aquest límit).

• --vfs-cache-max-age 336h: Manté els fitxers a la memòria cau durant un màxim de 14 dies (336 hores) des del seu últim accés.

• --vfs-write-back 5s: Retarda l'escriptura dels fitxers modificats cap al núvol durant 5 segons per optimitzar els fluxos d'edició.

• --vfs-read-ahead 64M i --buffer-size 32M: Pre-llegeix fins a 64 MB i reserva un buffer de 32 MB per accelerar la lectura seqüencial.

• --dir-cache-time 15m: Desa l'estructura de directoris en memòria durant 15 minuts per reduir peticions de l'API.

La parada dels serveis s'executa amb /bin/fusermount -u -z <punt_de_muntatge> per forçar un desmuntatge mandrós (lazy unmount) si hi ha fitxers ocupats.

1. Deixen clar que fer història també és fer política. No se n'amaguen i em sembla molt honest.

2. Deixen a clown Steven Pinker al seu lloc, cosa que m'encanta. El més graciós és que a "Enlightenment Now" Pinker defensa la ciència, però després a "The Better Angels" basa les seves conclusions en tot menys ciència sòlida.

Aquesta setmana em vaig quedar sense tokens de Gemini. Vaig acabar una tasca, vaig tancar Antigravity CLI, vaig obrir OpenCode, vaig posar 10$ al meu compte de DeepSeek i vaig continuar treballant en el mateix projecte, com si res no hagués passat. Canviar d'IA és així de fàcil. És per aquesta raó que els proveïdors se les han d'empescar per enganxar-nos.

Google ho té més fàcil que els altres, perquè pot lligar la IA a d'altres productes seus. Precisament això és el que fa amb els seus comptes de Google AI:

The $19.99-per-month Google AI Pro comes with 5TB of storage, expanded Gemini usage credits, and now, a YouTube Premium Lite subscription.

A mi ja em van convèncer amb 2TB de dades (els necessitava) i ara me'n donen 5. A més a més, em donen YouTube Premium que, per a mi, és un game changer perquè escoltar els vídeos de YouTube amb el mòbil apagat és quelcom que em va de perles. Així doncs, malgrat seguiré amb DeepSeek per algunes coses, seguiré pagant els 20€ mensuals als de Palo Alto.

El que trobo curiós és que Microsoft no faci el mateix. Però a hores d'ara sóc incapaç d'entendre l'estratègia d'IA de Microsoft.

Un nen de 8 anys va caure a través del gel d'un estany i va quedar submergit durant ≥147 minuts. La temperatura corporal perifèrica mínima (nadir) va ser de 7 °C. Després de reescalfar-lo amb oxigenació per membrana extracorpòria, una hospitalització prolongada i neurorehabilitació, el nen es va recuperar.

És per aquesta raó, seguint l'encíclica Magnifica Humanitas, que caldria veure com aquest entrenament beneficia al bé comú. Si entre tots estiguéssim alimentant la base de dades que servirà per entrenar un model comú fet amb algorismes matemàtics públics i codi obert, llavors no hi veig problema. El problema és fer-ho així com ho estem fent.

Avui he programat. A mig matí la meva quota de tokens de Gemini començava a entrar en reserva. Ha estat un bon moment per treure la targeta, obrir un compte a DeepSeek i carregar-lo amb 10$. He configurat l'API de DeepSeek i m'he posat a treballar. He avançat moltíssim, he fet el que abans de la IA hauria fet en setmanes (o mesos). No he notat cap diferència de qualitat en relació a Antigravity+Gemini.

Ara he mirat el meu compte i avui he gastat uns 50 M de tokens. Segons DeepSeek, un programador professional tardaria dos mesos treballant 8 hores per llegir tanta informació.

Sabeu quant m'ha costat? 0,72$! Això no és res! Amb els models americans equivalents potser hauria gastat uns, 200$!

Els americans no podran competir contra els xinesos en aquestes condicions, és impossible.

És evident que els xinesos hauran d'apujar preus progressivament, però la diferència es mantindrà, perquè ara els americans estan ja apujant preus, tot limitant la subvenció a les subscripcions per a empreses.

Si no poden competir, però volen mantenir la sobirania, els americans hauran d'aplicar normes proteccionistes. De fet, ja han començat, primer prohibint la venda al la Xina de xips avançats i, després, bloquejant l'exportació de Fable. Vindran més barreres.

Davant d'aquesta situació, què farà la UE, que no pot competir ni amb els uns ni amb els altres? Si fem com amb els panells solars, els cotxes elèctrics i coses per l'estil, ens unirem al bloc nord-americà i acabarem pagant més car, i així seguirem caient a fossa de la pèrdua de competitivitat.

És molt interessant tot el que ens ve al damunt. Els xinesos semblen imparables i per molt que no tinguin els millors xips d'NVIDIA segueixen competint.

El que està per veure és com la inferència local canviarà el panorama. A la meva empresa estem estudiant comprar un servidor amb GPUs per a fer inferència, amb models locals, com Gemma o DeepSeek, per exemple. Això hauria de limitar el nostre consum d'APIs. Però les GPU són escasses i cada cop tindrem més necessitats d'inferència a mesura que es reorganitza la feina al voltant de la IA.

Estarem ben entretinguts observant tot això. En tot cas, els europeus anem perduts. Tenim grans facultats de matemàtiques, però no sabem portat les matemàtiques al mercat.

Una persona estúpida és aquella que causa pèrdues a una altra persona o grup de persones sense obtenir cap guany per a si mateixa i fins i tot incórrer en pèrdues.

Carlo M. Cipolla

Ara repassava "Les lleis fonamentals de l'estupidesa humana" de Cipolla, un llibre que vaig llegir durant el Procés, recomanat pel Germà Bel, i m'ha fet pensar en l'estratègia dels EUA i Israel envers l'Iran, però també m'ha fet pensar en el Jordan Peterson.

El pobre Peterson està molt malalt. No el vull culpar de la seva malaltia, seria menyspreable, però és evident que a llarg termini 📺no el va ajudar gens la seva dieta carnívora, ni tampoc la seva propensió a desconfiar de la medicina establerta.

Apuntant-se a teories alternatives es feia mal a ell mateix i, promovent-les, feia mal als seus fans. Això és estupidesa. És una llàstima.

Segueixo pensant que va aportar moltes coses bones al principi, però des que va publicar el seu llibre de les dotze regles, tot va començar a anar costa per avall. Al final, en Taleb tenia raó. Qui sap, potser en Peterson era interessant quan refregia a Jung. Potser el que hem de fer és llegir a Jung.