Les coses polítiques del país evolucionen en un sentit insospitat, d’un interès creixent. Fins ara semblava que tot el forcejar social es reduïa a una petició de millorament de les coses administratives. I més aviat es torna tot emotiu. És molt possible que alguns mesos enrere la gent s’hagués acontentat amb una reforma administrativa. Ara ens trobem molt més enllà i la velocitat del moviment augmenta a simple vista.
Josep Pla. El Quadern Gris.
Qualsevol diria que Pla parla del Procés.
Feia setmanes que no llegia "The Dawn of Everything" de Graeber i Wengrow. Avui amb gran alegria he vist que a part de repartir estopa contra Pinker també reparteix contra Yuval Harari. Està molt bé. Cal posar aquests pretesos savis del segle XXI al seu lloc de divulgadors esbiaixats.
Un grup de Delta Chat és un molt bon lloc on desar documents privats. Tinc un grup amb la meva dona on hi tenim els DNI, els carnets sanitaris, etc. de tota la família. Així ho tenim sempre a mà. Com que és un grup de Delta Chat tot va xifrat amb OpenPGP i, de fet, les còpies són totes locals. En els servidors no hi ha res perquè només fan de relay. És perfecte.
Ara volia anar a fer una volta en bici amb els fills, però ho he descartat només sortir per la porta de casa.
Els estius actuals són terribles. A l'hivern, poc anar en bicicleta, fins i tot quan neva. Només m'he de tapar. A l'estiu assolim un límit biològic.
És una llàstima, la veritat.
El Quadern Gris de Josep Pla és una gran lectura per a mals lectors. És literatura dalt nivell, però a petites dosis i sense la necessitat de mantenir al cap una complexa trama o una tupida xarxa de noms. Una delícia a fascicles.
Avui he automatitzat l'aire condicionat de cada (una vella màquina Mitsubishi) mitjançant elements de domòtica de Switchbot. La veritat és que és fàcil de fer anar. Està molt ben pensat.
Aquesta pantalla mostra algunes característiques interessants de la meva extensió de vscode per treballar amb fitxers en format de l'Emacs Howm Mode. Veieu una nota feta en markdown, amb un parell de tasques de diferent tipus ben marcades. També veieu, a la línia dos, un avís sobre els retroenllaços (no n'hi ha) i sobre les 10 notes semànticament més similars. Posant el ratolí a sobre, surt la llista de notes similars i, veureu que ho són realment. Visca els vector embeddings!. A la mà esquerra hi veieu un panell amb les deadlines per avui i les tasques més urgents. Allí també s'hi poden veure les notes en ordre cronològic invers i també les notes contextuals, com les que ja hem comentat. Totes les targetes de la barra lateral es poden arrossegar a qualsevol nota, per crear enllaços, és molt pràctic, i totes les tasques es poden posposar, cancel·lar o marcar com a fetes des de la pròpia nota o des de la barra lateral. La veritat és que és un sistema genia. Molt millor que Obsidian, almenys per a mi. :-)
What can go wrong?
Trump’s plan is a war between Syria and Lebanon, with Jolani taking the lead in combat against Hezbollah.
He claims that the Syrian president has already accepted this task. It would then remain for Israel to withdraw its troops from the occupation it maintains in Syria and southern Lebanon.
The result of this would be Hezbollah and other Shiite militias operating in Syria starting a war, eliminating any chance of stability in Syria and keeping the Syrian army so occupied internally that it would have no means to advance on the front against Hezbollah, even with generous payments in dollars.
For Israel, this situation would create multiple conflicts on its borders, expanding destabilization into a war that is very difficult to win.
O sigui, la solució que té en Trump amb el Líban és una guerra entre Al Qaeda (el que representa el president sirià ara mateix) i Hesbol·là, tenint en compte que Israel va destruir el que quedava de l'exèrcit sirià quan va caure el president Assad. Això serà una terrible guerra d'odi sectari, un guerra interminable.
Està com un llum.
El petit poble on van a l'escola els meus fills (~4000 habitants) té encara una estelada a l'entrada i en diversos punts estratègics del poble. És un poble dominat per Junts i molt indepe. O això jo pensava.
Aquí, per les festes, fan una mena de rua de carnaval amb guerra de confeti. Dues comparses van anar del mundial i entre els membres de les comparses, que havien d'anar vestits de les seleccions, la majoria anava amb camisetes de la selecció espanyola. Al mateix temps, sento cada cop més comentaris en favor de Vox, no tants sobre Aliança.
Aquest país que abans era indepe, ara està emocionat amb la "roja" i amb l'extrema dreta espanyola.
Realment és mal d'entendre. O potser no tant.
Sigui com sigui, amb Delta Chat no hi va Chat Control que valgui i, si es posa lletja la cosa, muntaré el meu propi chat relay.
Segur que he descobert la sopa d'all, però el lli i la viscosa són excel·lents a l'estiu. Gestionen molt bé la suor i no fan olor després. El lli és molt ecològic. La viscosa no tant, però és orgànica i no genera microplàstics.
Gestiono els articles que llegeixo amb el Zotero, un conegut programa lliure de gestió de bibliografies científiques. Avui he fet un script que importa els subratllats i comentaris fets als pdf dels articles cap a la meva base de dades de coneixement del howm. :-)
Estic escanejant una Moleskine de 2011. És un dietari. Hi estic trobant textos molt bonics, bons records ben escrits. Val la pena preservar-ho.
Ho escanejo amb l'app de Google Drive (és molt eficaç). Després ho transcriuré amb Gemini hi ho inclouré al meu diari digital. Tot junt.
Hi ha tants llibres potencials en els meus diaris. Però tinc tan poc temps i tan poca visió per a realitzar-ho!
Estic trasncrivint, amb l'ajuda de la IA, les pàgines del meu diari que tenia escanejades. Això mola molt, té molt de potencial per analitzar coses després.
Uns científics saben com controlar electrònicament una panerola i ara ja saben també posar-li un vestit subaquàtic. Així que poden teledirigir paneres submarinistes. La direcció la fan estimulant elèctricament les antenes. Si estimules l'antena esquerra, l'anima pensa que ha topat amb un objecte i gira cap a la dreta.
Ara ja només cal que inventin l'espray del Dr. Bacterio per fer-les créixer i revolucionar la guerra.
Aquest estiu vull aprendre a jugar a Go. Estic utilitzant Badukpop que té problemes, lliçons, etc. També pots jugar contra la màquina i contra amics. El meu friend code és MZPNWR.
Tal com estan les coses avui en dia emprar Windows o macOS és per a massoquistes. ;-)
De nou, un artcile escrit amb IA, però extremadament útil. Està molt bé poder configurar aquestes coses amb IA, manualment no ho hauria fet mai.
Quan muntes Google Drive a Linux mitjançant rclone, els fitxers natius de Google (Docs, Sheets, Slides) solen aparèixer com a fitxers buits de 0 bytes que no es poden editar en local ni s'obren correctament.
Una alternativa excel·lent és indicar a rclone que exporti aquests documents natius com a enllaços web afegint l'opció --drive-export-formats url al servei de muntatge. D'aquesta manera, documents com Tasques es converteixen en fitxers .url locals que contenen l'enllaç directe a la web de Google.
No obstant, per defecte, els gestors de fitxers de Linux (com Nautilus o Dolphin) intentaran obrir aquests fitxers .url com si fossin text pla, mostrant-nos el codi intern en lloc d'obrir el navegador.
Per solucionar-ho i fer que s'obrin directament al navegador de forma nativa en fer-hi doble clic, hem creat una associació MIME al sistema:
Hem desat un script a ~/personal/scripts/general/open-url-file.sh que llegeix el fitxer, extreu l'enllaç de la línia URL= i el llança utilitzant xdg-open:
```bash
#!/bin/bash
file="$1"
url=$(grep -i "^URL=" "$file" | head -n 1 | cut -d= -f2- | tr -d '\r')
[ -n "$url" ] && xdg-open "$url"
```
Hem registrat l'script com una aplicació del sistema a ~/.local/share/applications/url-handler.desktop:
```ini
[Desktop Entry]
Name=URL Shortcut Opener
Exec=/home/pquintana/personal/scripts/general/open-url-file.sh %f
Type=Application
MimeType=application/x-mswinurl;
NoDisplay=true
```
Finalment, hem configurat el sistema perquè utilitzi aquesta entrada per defecte per al tipus de fitxer application/x-mswinurl (que és com Linux identifica els fitxers .url):
```bash
update-desktop-database ~/.local/share/applications/
xdg-mime default url-handler.desktop application/x-mswinurl
```
Amb aquesta configuració, la integració és transparent: fas doble clic a Tasques.url al teu gestor de fitxers i s'obre instantàniament al navegador web a la pàgina de Google Sheets.
Advertència: aquest article reflecteix la meva configuració de Google Drive i One Drive a Ubuntu. La configuració ha estat feta amb ajuda d'IA i l'article també ha estat escrit amb ajuda d'IA, però dono fe de que funciona molt bé la meva configuració.
Avui en dia, fer servir Linux a l'escriptori és una experiència fantàstica: tenim sistemes ràpids, segurs i aplicacions de tot tipus (incloses les PWA de Microsoft o Google). Tanmateix, encara hi ha un gran punt de fricció per als usuaris menys tècnics: la sincronització amb serveis com Google Drive, OneDrive o Dropbox.
Mentre que a Windows o macOS l'usuari només ha de descarregar un client oficial, fer clic i començar a treballar, a Linux ens trobem sovint triant entre clients de pagament, configuracions complexes de terminal o integracions natives que, per defecte, funcionen extremadament lentes.
La solució a aquest problema ja existeix, es diu rclone, però falta que les distribucions (com Ubuntu) el bordin amb una interfície gràfica senzilla i, sobretot, amb uns valors per defecte intel·ligents.
rclone és la navalla suïssa de l'emmagatzematge al núvol per a Linux. És increïblement eficient, compatible amb pràcticament qualsevol proveïdor i molt estable. Però és una eina de línia de comandes (CLI).
Exigir a un usuari comú que configuri fitxers a ~/.config/rclone/rclone.conf i creï serveis de systemd per muntar els seus discs no és realista. El que necessitem és una interfície gràfica (GUI) integrada al sistema on només hagis d'introduir les teves credencials, i que per sota ho configuri tot de forma òptima.
I aquí és on entren els valors de configuració (defaults), la clau perquè l'experiència no sigui frustrant.
Quan muntem un disc al núvol amb rclone o amb sistemes natius com GNOME Online Accounts, la configuració predeterminada sol ser "mandrosa" (lazy loading). Això provoca dos grans problemes:
Navegació lenta: Cada vegada que fas clic a una carpeta, el sistema ha de preguntar en temps real al servidor de Google o Microsoft quins fitxers hi ha. Això es tradueix en esperes de 2 o 3 segons per a cada carpeta.
Fitxers no disponibles: Si intentes obrir un fitxer pesat o editar-lo en local, pot fallar o anar a batzegades perquè el sistema no l'ha descarregat prèviament.
Perquè la integració al núvol a Linux sembli realment local i instantània, qualsevol integració hauria d'aplicar de sèrie la següent recepta:
--vfs-cache-mode full):En lloc de llegir directament del núvol, qualsevol lectura o escriptura es fa en un disc local virtual. Això garanteix compatibilitat al 100% amb qualsevol programa d'ofimàtica o editor de codi, escrivint els canvis en segon pla.
--dir-cache-time 72h):En lloc d'oblidar l'estructura de carpetes al cap de pocs minuts, l'hem de mantenir en memòria durant dies. Així, navegar per les carpetes és instantani.
Aquesta és la peça clau. Un servei en segon pla (com un temporitzador diari) hauria de:
* Actualitzar l'arbre de fitxers: Executar un refresc automàtic (vfs/refresh) un cop al dia per tenir tota l'estructura en memòria abans que comencem a treballar.
* Descarregar fitxers recents: Detectar quins fitxers s'han modificat en les darreres 24 hores (mitjançant rclone lsf --max-age 24h) i descarregar-ne el contingut en segon pla a la memòria cau local.
Si les distribucions Linux muntessin aquesta estructura per defecte de manera gràfica, la integració amb Google Drive o OneDrive seria fins i tot millor que la de Windows o macOS, ja que no consumirien recursos excessius de memòria RAM de fons amb clients pesats i oferirien la mateixa velocitat d'accés instantani.
L'experiència local amb fitxers al núvol no ha de ser un luxe exclusiu de qui sap configurar scripts al terminal; ha de ser el nou estàndard de l'escriptori Linux.